Defensem el país perquè no és pràctic viure en un entorn deteriorat. Ni ètic transferir-lo fet malbé. Aquesta llarga i cansada guerra serà guanyada per a tots o perduda per tothom. Així de simple. Es tracta, purament, de viure i deixar viure. Ens en sortirem, potser.

RAMON FOLCH I GUILLEN

6 d’agost de 2009

En memòria de Jordi Sabater Pi

Ahir dimecres, Jordi Sabater Pi va morir a casa seva a Barcelona. Eminent etòleg, antropòleg, naturalista, de formació autodidacta, va treballar bona part de la seva vida al continent africà. Tot i el seu extens i valuosíssim llegat, probablement -i malauradament- passarà a la història sobretot perquè fou el descobridor i el responsable de portar cap a Barcelona el famós goril.la albí Floquet de neu. El seu llegat fou cedit a l'Universitat de Barcelona de la qual n'era catedràtic emèrit, i consta de revistes, llibres, documentació, correu personal, a més d'una impressionant col.lecció d'apunts del natural, dibuixos i aquarel.les. Podeu accedir al Centre de Documentació de la Col.lecció Sabater Pi, aqui: http://www.pcb.ub.es/homepcb/live/es/p1451.asp

Us en recomano especialment l'apartat de dibuix naturalista, a on tindreu accés a moltes d'aquestes il.lustracions, als quaderns de camp dels seus viatges per terres africanes, etc.

No se m'acut una millor manera d'homenatjar-lo que disfrutant del seu art.




Jordi Sabater Pi, en una imatge recent. Foto: Diario El País

26 de juliol de 2009

Noves dades de cria d'Arpella Vulgar i d'Esparver Cendrós a l'Albera

Ja feia anys que s'observaven exemplars tant d'Arpella Vulgar (Circus aeruginosus) com d'Esparver Cendrós (Circus pygargus) a la zona de l'Albera en dates que podrien ser perfectament de cria. Però no s'havia passat mai d'aqui, mai se n'havia pogut treure l'entrellat i no es podia anar més enllà del simple recull de dades en època de nidificació. Enguany però, hem estat de sort i hem pogut comprovar la nidificació segura d'ambdues espècies. En el cas de l'Arpella feia més temporades que se l'observava i estàvem ja des de feia temps en el que es considera "cria probable", però fins a enguany no s'havien pogut arribar a observar els polls volanders. D'altra banda, l'Esparver Cendrós només havia estat observat en dates adients un parell de temporades anteriors. Uns quants anys enrera una parella havia criat a prop, però no ho podem incloure dins del que seria l'àrea geogràfica que ens ocupa. Finalment, han estat una parella de cada espècie les que han criat amb èxit a l'Albera. A continuació es relacionen una sèrie d'observacions amb les dates en què varen tenir lloc:
Arpella Vulgar (Circus aeruginosus):
S'observa ja des de mitjans de primavera una parella sobrevolant vàries zones amb hàbitat adient. En algunes ocasions se'ls veu entrar o sortir de dins de la vegetació, però en diferents punts i prou allunyats entre sí...
Finalment el 13/07 s'observa la femella alimentant un dels polls ja volanders.
El 16/07 es pot comprovar que són almenys 2 els polls que ja volen.
Després d'uns dies deixen d'observar-se a la zona, éssent l'última observació del 17/07.
Esparver Cendrós (Circus pygargus):
A mitjans de Juny s'observa un mascle adult caçant en una zona de cereals en dues ocasions.
El 22/06 s'observen un mascle i una femella volant junts en una zona amb hàbitat adient per a l'espècie. S'avisa el company Ramon Fortià, que en duu a terme un seguiment a l'Empordà.
El 23/06 es visita la zona amb en Ramon i es tornen a observar els dos integrants de la parella.
El 25/06 es torna a la zona i es comprova que efectivament hi estan criant. Es donen totes les circumstàncies necessàries per poder-ho afirmar. No hi ha lloc per al dubte.
Després de repetides visites a l'indret en qüestió i sempre guardant una distància de seguretat, el dia 11/07 s'observa un poll ja volander, però probablement en siguin més.




Poll d'esparver cendrós. Llapis i aquarel.la sobre paper.




Foto de la femella reproductora d'Esparver Cendrós. Des de hide i amb moltes hores invertides. Foto: Ramon Fortià

8 de juliol de 2009

"Guerra a las alimañas"

Encara no sé com, perquè a casa mai hi ha hagut cap caçaire, un dia mentre remenava documentació antiga, em va caure a les mans un exemplar del "Boletín de la Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdán", concretament el "Numero Extraordinario de Mayo de 1959", a on a part de tractar temes que res tenen a veure amb l'activitat cinegètica com ara la programació de les Fires i festes de la Santa Creu de Figueres, també hi apareixen articles informatius o d'opinió respecte a la cacera. N'he extret un parell de "perles" que us transcric literalment a continuació i que il.lustren d'una manera aclaparadora com eren tractades abans les espècies d'ocells rapinyaires o de mamífers carnívors que actualment estan protegides per llei. Avui en dia, matar algun exemplar d'aquestes espècies pot comportar una forta sanció econòmica, retirada del permís de caça i en algun cas, fins i tot pot ser constitutïu de delicte. Com veureu, fa 50 anys, això no només no es sancionava sinó que es premiava econòmicament...
Afortunadament, les coses han canviat...



GUERRA A LAS ALIMAÑAS
Al iniciarse la temporada de caza 1956-1957, la Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdán, evidenciando un entusiasmo y una actividad dignas del mayor elogio, instituyó una campaña contra las alimañas, dotada con diversos premios en metálico destinados a recompensar a cuantos cazadores se dedicaran a la persecución y exterminio de las mismas.
La citada campaña cosntituyó un éxito sin precedentes, que hubiera dado mejores resultados si en lugar de haber contado solamente con los exiguos recursos de la Sociedad, aumentados en parte por las irrisorias cantidades puestas a su disposición por algunos Ayuntamientos después de extraerlas de los mezquinos presupuestos municipales asignados para ello, hubiera sido favorecida con la generosa e importante ayuda y cooperación de una Junta Provincial para el exterminio de los animales dañinos, tal como funciona en otras provincias españolas, por ejemplo la de Guadalajara, que el pasado año ha distribuido premios por valor de 50.000 pesetas.
Pero como actualmente no debemos fiar en ayudas ajenas y consideramos que de no ser nosotros los que afrontemos este problema que amenaza a la fauna de nuestros montes nadie lo haría, este año reanudaremos nuestros esfuerzos con la modestia que nos es característica, para emprender la campaña que iniciada en 1956-1957 no pudo realizarse en las siguientes temporadas por falta de medios y que evidenció el interés de nuestra Sociedad por hacer frente a la plaga nefasta de las alimañas.
En aquella campaña fueron repartidos premios por valor de 5.000 pesetas y se dieron muerte a 62 zorros, 6 gatos monteses, 3 gatos cimarrones, 3 jinetas, 9 aguilas, 15 milanos grandes, 10 milanos pequeños, 539 urracas, 53 arrendajos y 5 grandes-duques, sin contar con aquellos que no figuran en la estadística por haberlos presentado cuando la asignación prevista estaba agotada.
Para este año se dotará la campaña con la cantidad de 10.000 pesetas, distribuídas de la siguiente forma:
CARNICEROS MAMÍFEROS – Zorros, 50 ptas., crías de zorro, 20 ptas. cada una.
Gato montés, 20 ptas. Gato cimarrón, 20 ptas. Turón, 25 ptas. Jineta, 20 ptas. Comadreja, 20 ptas.
AVES DE RAPIÑA DIURNAS – Aguila, 50 ptas. Por cada ave de rapiña de tamaño igual o superior al milano, 15 ptas.
Por cada ave de rapiña de tamaño menor al milano, 10 ptas.
Urracas, 4 ptas. Arrendajos, 4 ptas.
AVES DE RAPIÑA NOCTURNAS – Gran-duque, 50 ptas.
Para dar facilidades a los no residentes en nuestra ciudad, las piezas podrán presentarse al cobro en las localidades donde exista Delegación de la Sociedad, o sea en La Junquera, Agullana, Llers, Cistella, Colera y Port-Bou.
En donde no exista Delegación deberán hacerlo en Figueras, local social en el Café del Progreso, los jueves de 3 a 5 de la tarde y los lunes de 7 a 8.
Será condición indispensable la presentación, por lo menos, del rabo u orejas de los mamíferos y la pieza entera en las rapaces, siendo suficiente las patas en las urracas y arrendajos.
Existe también gran interés en llegar a la creación de un cuerpo de cazadores alimañeros, los cuales actuarían con completa independencia y a los que se les extendería un título que les acreditaría como tales, instituyéndose premios y menciones honoríficas para los que se distinguieran por su labor y eficacia en esta tarea.
Para ello dirigimos un llamamiento a todos los cazadores de nuestra comarca, en la que sabemos existen muchos dedicados a esta especie de caza, tan útil y necesaria en todos sus aspectos, para que se inscriban con objeto de extenderles el citado título y para convocarles a una reunión en la cual cambiaríamos impresiones sobre el particular.
Preparémonos, pues, para iniciar este año esta eficaz campaña contra los animales dañinos, exponente claro de la utilidad de la asociación cuya finalidad no es, ni debe ser otra, que velar por los intereses de la caza, patrimonio común de todos los cazadores.

BUEN ALIMAÑERO
Por noticias recibidas de Pontós, se sabe que el cartero de aquella localidad, don Miguel Darder, efectuó recientemente un considerable exterminio de zorras valiéndose de un sistema muy ingenioso y personal.
Si añadimos que el mencionado cartero no es cazador pero sí muy aficionado a la destrucción de alimañas perjudiciales para la agricultura y la caza, se darán cuenta nuestros lectores que merece nuestra sincera felicitación y aplauso.

-Extret textualment de:
-Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdán. Boletín informativo – Mayo 1959.

5 de juny de 2009

Una creença prou curiosa

L'altre dia, en una conversa familiar, una coincidència féu recordar als més vells de casa una antiga creença que devien tenir en algun racó de la seva memòria. Com que ara les joves gallines de casa tot just comencen a pondre els primers ous, i al mateix temps la nostra petita Emma comença a millorar la seva pronunciació, a ampliar vocabulari i tot sigui dit, a xerrar pels colzes, la mare em suggerí de guardar algun d'aquests ous per incloure'l al menú de la petita. Com que no entenia el perquè de la proposta, la mare em va haver d'explicar que, antigament, hi havia la creença que els primers ous que ponien les gallines joves ajudaven a la mainada a millorar la seva parla i les seves dots comunicatives, a "parlar clar" en paraules textuals. Per aquest motiu, aquests ous primerencs sempre eren reservats per als petits de la casa. Afortunadament i en el nostre cas, l'Emma parla prou bé i no crec que li faci falta aquesta menja suposadament beneficiosa, però creieu-me si us dic que hi he pensat vàries vegades des que ho sé. I que potser li'n farem una bona truita, encara que només sigui per seguir alimentant la creença i la tradició...





Gallina i gall de raça empordanesa. Il.lustració extreta del web http://www.sv-katalanischer-huehnerrassen.de/ . És tracta d'una associació alemanya que es dedica a la cria de les races catalanes de gallines, increïble però cert...

16 d’abril de 2009

Primavera: migració

Dues vegades a l'any -primavera i tardor- milions d'ocells recorren molts quilòmetres, a vegades desenes de milers, superant deserts, muntanyes, oceans, tempestes i tot el que se'ls posi per davant per poder sobreviure. Més del 40% d'aquests ocells han disminuït dràsticament els efectius de les seves poblacions en les darreres dècades. Al darrera de tot això hi ha la deforestació, la sobrepesca, el canvi climàtic, l'intensificació de l'agricultura, la destrucció dels seus hàbitats, i una llarga llista de factors on gairebé sempre hi ha la mà de l'home. Per aquest motiu, Birdlife International ha engegat la campanya "Born to travel", adreçada a la preservació de les aus migratòries i els seus hàbitats. En trobareu més informació als següents enllaços:


http://www.birdlife.org/flyways/africa_eurasia/borntotravel/index.html

http://www.seo.org/sala_detalle.cfm?idSala=3359&CFID=40672864&CFTOKEN=43000745&jsessionid=aa305f7511b835723916

http://www.borntotravelcampaign.com/


Video de la campanya Born to Travel.

En aquestes dates, ens trobem literalment envaïts per una gran quantitat d'ocells migrants, ja siguin estols enormes d'algunes espècies rapinyaries o planadores o bé petits passeriformes de les més variades espècies. Això es fa encara més evident quan bufa la tramuntana varis dies consecutius. Llavors aquestes aus es sedimenten, és a dir, es van acumulant als nostres camps, boscos i estanys tot esperant que afluixi la tramuntana per poder creuar l'Albera i seguir les seves rutes migratòries nord enllà. Alguns d'aquests ocells només els podrem veure per aquestes dates i desapareixeran en qüestió de dies o fins i tot d'hores de la nostra contrada. Quedeu convidats doncs, a trescar per aquests defores per empapar-vos de primavera -que enguany és especialment espectacular gràcies a les abundants pluges- i a ésser testimonis del fabulós espectacle de la migració.



Mascle de Bitxac Rogenc (Saxicola rubetra). Un migrant típic a la nostra contrada per aquestes dates. Aquarel.la i llapis sobre paper.

12 de febrer de 2009

Charles Darwin

Avui fa dos-cents anys que va nèixer Charles Darwin a Shrewsbury, Anglaterra. Naturalista, biòleg, geòleg i escriptor, els descobriments del qual constituïrien les bases de la biologia com a ciència. La seva principal obra L'origen de les espècies significà una revolució a tots els nivells, provocant debats, enfrontaments i molta controvèrsia especialment entre la comunitat religiosa per atrevir-se a posar en dubte els orígens de l'home i insinuar el parentiu d'aquest amb altres espècies de primats. Fou també motiu d'escarni i caricaturitzat en algunes publicacions de l'època per aquesta mateixa raó. Hagueren de passar molts anys perquè els seus descobriments i les seves investigacions en diferents camps de les ciències naturals fossin reconeguts. El temps sempre posa les coses al seu lloc...


Pica-soques blau (Sitta europaea). Llapis i aquarel.la sobre paper.

20 de gener de 2009

El somni

Tràiler del film documental de Christophe Farnanier sobre en Joan "Pipa", un dels darrers pastors transhumants del nostre país. La desaparició de la transhumància i, de retruc, de tota una filosofia i forma de vida és progrés o mort de la nostra civilització?

4 de gener de 2009

Les pardaleres

Fins no fa pas massa anys enrera, l’alimentació de la gent no era, ni de bon tros, la més adequada i la nostra contrada no n’era pas una excepció. La dieta que seguien aquella gent, basada en el que produïen ja fos al camp o a l’hort tenia algunes mancances importants, com per exemple les proteïnes, ja que la carn era una de les coses que més escassejava. En aquesta situació, s’aprofitaven per a menjar algunes coses que llavors es consideraven perfectament aprofitables i que avui en dia serien impensables de portar a taula. Aquest és el cas dels pardals, ocells que tradicionalment han viscut en contacte amb l’home, en ambients humanitzats, tot niant a les cases, aprofitant forats a les parets o teules sosllevades. En l’actualitat a ningú se li acudiria menjar pardals, però en un passat no gaire llunyà constituïen una menja prou apreciada i en absolut despreciable.
A diferència d’altres espècies d’ocells que solien capturar-se amb les anomenades ballestes, els pardals generalment eren caçats amb un altre mètode: la pardalera.
Les pardaleres no eren res més que forats practicats a les parets de les cases amb l’objectiu de facilitar la nidificació dels pardals, no pas per romanticisme ni amb finalitats conservacionistes, sinó amb una finalitat purament nutricional. Aquests forats tenien accés des de dins de la vivenda i es controlava l’evolució dels polls, de manera que quan ja eren plomats i a punt de saltar del niu, sel’s atrapava per posteriorment menjar-se’ls, sovint fregits a la paella.
El diccionari Alcover-Moll els descriu com a “forat practicat a una paret, generalment sota el ràfec de la teulada i darrera el qual es posa una olla o altre recipient perquè els ocells hi facin niu i agafar aquest quan hi ha els ocellons”.
De pardaleres no només n’hi ha al nostre país, sinó que se’n troben arreu d’Europa i a molts altres llocs del món, podent ésser de moltes formes i maneres.
A la nostra contrada i concretament a Cantallops, encara se’n conserven un bon grapat a diversos punts de la població. Amb l’excusa de la redacció d’aquest article, hem fet un tomb per carrers i places i n’hem comptat almenys 180, que encara es mantenen en una quinzena de cases i pallers del poble. La gran majoria estan orientades al sud, protegides de la tramuntana, però també n’hem trobat alguna orientada a l’est, totes a una certa alçada i sovint aprop del voladís del teulat. Hem pogut saber que en d’altres llocs no massa llunyans, com ara el Pla de l’Estany, n’hi havia de moltes maneres diferents, però les que hem pogut trobar aquí correspondrien totes a un mateix tipus de pardalera, tot i que amb algunes variants. Només difereixen del material amb què estan construïts els forats: n’hem trobat amb l’entrada feta de pedra, també amb totxo, amb una teula o bé amb una olla o gerra ceràmica encastada dins de la paret, de manera que l’orifici del recipient sigui l’entrada al niu. També n’hem localitzat una de molt curiosa, que consisteix en un morter també encastat a la paret i que té un forat a la base que serveix d’entrada als ocells. En algun cas es poden observar autèntiques concentracions de pardaleres, com per exemple al carrer de les escoles, on trobem una quarentena de nius en una façana de menys de deu metres.

Detall d'una de les pardaleres, en aquest cas feta de totxo, del paller del pati del Rebullet, a Cantallops.

Detall d'algunes de les moltes pardaleres del paller de can Quim Daviu, a Cantallops. Fetes amb teula.


Detall d'algunes de les pardaleres del paller de l'era de la Castellona, a Cantallops. També fetes amb teula.

Detall de dues de les pardaleres de cal Xuxet, a Cantallops. En aquest cas, s'aprecia que una està feta amb totxo i l'altra amb una olla encastada a la paret.


És curiós veure com només s’han conservat als edificis que no han sofert modificacions al llarg dels anys, per la qual cosa podem intuïr que moltes altres cases que devien comptar amb aquests nius, s’han tapat o destruït en restaurar-se o arrebossar les façanes. Aquest és un fet que hem pogut comprovar personalment en alguna ocasió. Afortunadament, també hem constatat un cas a l’inversa, amb motiu de la rehabilitació d’una casa s’ha repicat una paret, quedant al descobert una antiga pardalera que en el seu dia es va tapar.
A països com el Regne Unit, on fa molts més anys que aqui que es duen a terme programes de seguiment de les poblacions d’aus, s’ha pogut constatar que els pardals han sofert una davallada espectacular en el seu nombre d’efectius. Així doncs, les pardaleres poden jugar un paper important en la conservació d’aquestes espècies, ja que la manca de llocs adients per a nidificar pot ser una de les causes, entre d’altres, de la regressió d’aquests ocells.
Les pardaleres són en definitiva un element que forma part de l’arquitectura tradicional, un recordatori d’èpoques passades més “magres” i un element popular molt curiós que val la pena conservar.


Bibliografia:
- Les pardaleres. Butlletí informatiu del Pla de l’Estany nº 44 – Juny 2004. Josep M. Massip.






1 de gener de 2009

Any nou...

Avui encetem any nou amb les coses tal i com les varem deixar, si fa no fa, ahir. Poca cosa de nou. Això si, estreno bloc!!! un raconot que m'han deixat a la xarxa per compartir, amb qui ho vulgui, les coses que em preocupen o que em diverteixen. Sense massa pretensions i sense voler arribar a enlloc en concret, comença doncs aquesta experiència. Ja ho deia Josep Pla: any nou, vida la de sempre...