Darrerament penso molt en fins a quin punt ens marca el fet d’haver nascut en un lloc o en un altre. I no només penso en els possibles disponibles a casa pel fet de ser el fill del banquer, del mestre o posem per cas l’hereu d’una pobra casa de pagès, sinó també per la qüestió geogràfica: nèixer a Cantallops o a, posem per cas, Girona (ja no dic Barcelona per no començar a caure en tòpics de bon començament), amb tot l’embolcall social, cultural i paisatgístic que suposa la ubicació del lloc a on obrim els ulls per primer cop. Allà a on vam venir al món, amb quina mena de gent ens vam relacionar des del primer dia i com i de quina manera ens hi vam començar a pelar els genolls. Física i emocionalment, perquè em sembla que les emocions també poden ser genolls que es pelen, que sagnen i després fan una crosta que a vegades s’arrenca abans d’hora i deixa una cicatriu per sempre més. Ben mirat és gros, molt gros. El que deia al començament, vull dir: néixer aquí, allà o més enllà és el tot. Qui o què seria jo si hagués nascut a una casa on l’economia familiar hagués pogut garantir uns estudis universitaris? I si hagués crescut enmig d’una família desestructurada? I si hagués pogut anar a classes de guitarra? I si no hagués ajudat mai a un vedell a néixer o no hagués ajudat mai a entrar l’userda al pic de l’istiu? Em direu que fer-se aquestes preguntes no té sentit, i segurament no en té cap perquè són coses que no sabrem mai. Però aturar un moment aquest tracàs vital que ens afoga i rumiar alguna cosa no pot ser dolent. Deixar pixar el matxo, en dèiem en aquell món que ja no hi és. 

D’aquí a un mes faré cinquanta anys. Que no sigui això. Celebrar -perquè és inapel.lable que ho penso celebrar amb les persones que estimo- mig segle fa pensar coses, suposo. Algunes d’absurdes i d’altres potser no tant. Personne n’est contente, tout le monde veut devenir quelque chose, deia en Jordi Bover en un sensacional vídeo d’un minut i escaig penjat a YouTube que vaig descobrir fa poc i que he compartit amb tots els amics que sé sensibles amb la cosa artística. Sóc pesadíssim. També deu ser l’edat.

Tornant-hi amb les cabòries, no sé si jo seria un home millor, pitjor o jo què sé. Però segur que seria un altre. Jo seria un altre. Un altre que mai seré.  Ben mirat és gros, molt gros. És grossíssim. C’est incroyable! Il est terrible!!!