De Preó, formatges i formatgeres

Fa temps que tinc la ceba de provar de fer a casa alguns derivats làctics. Tot començà amb algun recuit mig reeixit, després un xic de formatge fresc i darrerament fins i tot m'he atrevit a provar de fer formatge i a madurar-ne algun. Recordo fa anys que l'àvia en feia amb la llet de les vaques de casa. Jo no hi parava massa atenció i ara que m'he interessat pel tema, per aquelles coses que passen, malauradament ja no hi són ni les vaques ni l'àvia...

Retrobar, dècades després, alguna de les petites formatgeres de terrissa que ella feia servir ha estat molt més que una motivació afegida...

Algunes de les formatgeres de l'àvia

Recordo també, de vailet, les plantes del Preó (Cynara cardunculus) que cultivàvem a l'hort i que, tant o més altes que jo en aquell temps, acollien una variada multitud d'insectes a les seves precioses flors liles. Els pistils d'aquestes flors s'utilitzaven per quallar la llet. Potser el nom més "oficial" per a aquesta planta propera a les carxofes és el d'Herbacol, però aqui sempre n'hem dit Preó i em vull resistir a dir-ne de cap altra manera. Fins i tot al fet de quallar la llet en diem "empreonar".

Mirant de fer les coses com sempre s'havien fet, m'he entretingut a tornar a collir flor de Preó -i a patir-ne les seves punxes- i ara n'estic triant la grana per plantar-ne més, que en convé força.

                                    

Flor de Preó assecant-se

Triant-ne la grana

Ànec blanc a l'Albera

Ara que tot just fa unes poques setmanes que les escopetes callen, la natura i especialment els ocells, proven de recuperar una mica la normalitat si és que queda alguna cosa normal en aquest rebregat entorn. Això, sumat a que el començament de la migració és a la cantonada, ha fet que avui als Estanys de l'Albera, a més dels habituals coll-verds, fotges, cabussets, i no tan habituals cullerots, poguéssim observar un preciós exemplar d'Ànec blanc (Tadorna tadorna) com el d'aquesta foto, pescada de la xarxa. Diria que es tracta de la primera citació d'aquesta espècie per a l'Albera.

Fotografia de David J. Slater

Romanç d'en Gustinet (Jaume Arnella)

Un paisatge que alimenta

Untitled from Agroterritori IAEDEN on Vimeo.

Us presento el vídeo explicatiu del projecte de custòdia agrària a Menorca i l'Alt Empordà que treballen conjuntament GOB Menorca i IAEDEN sota el lema UN PAISATGE QUE ALIMENTA

Riera de Torrelles: més espècies invasores

El passat 30 d'Octubre, la companya Elena Reynalt va poder observar i fins i tot fotografiar un exemplar de Visó americà (Neovison vison) a la bassa de la Font de la Mel, a la riera de Torrelles, a dins mateix del nucli urbà de Cantallops. Una prova més de la cada vegada més habitual presència a la zona d'espècies forànies. Casualment, la fotografia va ser presa al mateix lloc a on fa uns mesos jo mateix fotografiava un exemplar mort de Coipú (Myocastor coipus).

El fet ha estat posat en coneixement del cos d'Agents Rurals de Catalunya, però desconec si encara avui en dia es practiquen els trampeigs que temps enrera s'havien dut a terme per provar d'erradicar aquest petit mustèlid, que causa uns efectes devastadors sobre l'altra fauna dels nostres medis aqüàtics.

Fotografies d'Elena Reynalt

Cantallops a la Universitat de Harvard

El cuiner Carles Tejedor, del restaurant Via Beneto de Barcelona va fer una ponència a la prestigiosa Universitat de Harvard. Aquesta ponència anava acompanyada d'un vídeo-presentació a on es mostraven algunes de les excel.lències de la nostra cuina i en especial de l'oli d'oliva. D'entre les diferents localitzacions de l'enregistrament, en volem destacar la de la Masia Serra de Cantallops, que apareix als 2:40 min. aproximadament. Extret del web de Masia Serra

Olive oil & Viscosity from Julio Estrela on Vimeo.

A collir bateig!!!

Fins no fa pas massa anys, a molts llocs del nostre entorn, després de batejar una criatura es tirava bateig. Consistia en llençar des del balcó o eixida de la casa on batejaven tota mena de caramels i llaminadures, joguines senzilles, baldufes, calderilla, etc. que la mainada des de baix el carrer, s'afanyaven a collir. Era una manera com una altra de compartir l'alegria d'aquell dia amb tots els petits del poble, tot i que se n'hi solien afegir de grans. Els encarregats de tirar bateig eren els padrins de la criatura i els més menuts estàvem molt al tanto de quan i a on hi havia un baptisme per anar-hi a collir bateig. És una tradició que, com totes, es mantingué viva als pobles fins no fa massa. De fet, a Cantallops, tot i que potser sigui l'última vegada que ho veiem, encara dissabte passat vàrem tirar bateig...

Pomes de relleno: un plaer per als sentits

Imagineu-vos unes postres fetes amb una combinació d'una varietat molt concreta de pomes fetes al forn i carn dolça. I amb una salseta deliciosa feta amb xocolata, canyella, llimona, anissos, pinyons, etc., fent que tot el procés de cuinat comporti un bon grapat d'hores de feina. Que se serveixen tèbies i acompanyades d'unes galetes. Que són molt nostres i que segons a on, són imprescindibles a taula en dies de festa major. Que provenen d'una recepta que ha passat de generació en generació, i ja en van unes quantes, amb tot el bagatge cultural i el savoir faire que això suposa. El resultat és absolutament insuperable...

Gràcies Juanita!!!

Una de Formigues lleó

Les formigues lleó són uns insectes de l'ordre dels neuròpters que cal no confondre amb les libèl.lules, ja que no hi tenen res a veure. Són depredadors d'altres artròpodes, per la qual cosa a vegades s'han utilitzat per al control de plagues. La que he trobat morta i fotografiat, havent consultat l'esplèndid web biodiversidad virtual, diria que és l'espècie Distoleon tetragrammicus, una de les més grosses.

Noves velles pardaleres

L'altre dia, i en el decurs d'una visita guiada pel casc antic de Cantallops, l'amiga Anna Rodés em va fer veure unes velles pardaleres que no sabia en una de les cases del poble. Les pardaleres en qüestió estan orientades al sud, com gairebé totes les que conec, són d'olla encastada i es conserven prou bé. Les trobareu al final del carrer Orient, a l'última casa, semi-derruïda, ja a tocar de la Costa d'en Tonja. Estaria molt bé que si mai es restaurés aquesta vivenda, els seus propietaris tinguéssin prou sensibilitat com per conservar aquestes singulars i tradicionals olles de terrissa, destinades originalment a facilitar la nidificació dels pardals.

Més informació sobre les pardaleres clicant aqui