Defensem el país perquè no és pràctic viure en un entorn deteriorat. Ni ètic transferir-lo fet malbé. Aquesta llarga i cansada guerra serà guanyada per a tots o perduda per tothom. Així de simple. Es tracta, purament, de viure i deixar viure. Ens en sortirem, potser.

RAMON FOLCH I GUILLEN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris etnobotànica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris etnobotànica. Mostrar tots els missatges

19 d’agost del 2013

Recuit Old Style

Fa uns dies vàrem quedar per fer recuit amb una de les poques persones que ens queden que encara en saben fer. És molt important intentar preservar, ni que sigui una miqueta, aquesta experiència i aquest coneixement transmesos de generació en generació. Perquè per saber a on anar, primer cal saber d'on venim... i la veritat és que la possibilitat de fer recuit amb algú que té més de vuitanta anys i que n'ha fet tota la vida, no és una cosa que passi cada dia.  Tant l'experiència com les observacions i els comentaris, com era de preveure, varen ser impagables. Gràcies Teresa!!!

La llet de cabra, a punt per començar

Afegint-hi el Preó infusionat

Remenant perquè es reparteixi bé el Preó

Un cop quallada la llet, treient el xerigot

El recuit ja dessuerat i escorregut


24 d’octubre del 2010

Etnobotànica d'estar per casa: la Carlina i l'Herba Queixalera

L'Herba Queixalera (Hyoscyamus niger)és una planta de la família de les solanàcies que es fa pels marges dels camins i en zones pedregoses, prop de parets i en terres remogudes, runes, etc. Té fulles vellutades, petites flors grogues i és més aviat viscosa al tacte. Al nostre país,la terra baixa mediterrània, és prou comuna. Conté alguns alcaloides força potents com a sedants del sistema nerviós que la fan bastant perillosa i tòxica, i es desaconsella el seu ús sobretot als profans en la matèria. Com el seu nom comú fa pressuposar s'emprava per alleujar els mals de queixal. Com que darrerament n'he patit força, ha sortit la conversa a casa i hem acabat parlant d'aquesta interessant planta i de com l'utilitzaven tot inhalant els vapors de les granes infusionades i prèviament passades pel caliu de la llar de foc. Però, com ja us he dit, val més no provar-ho si no sabem el que fem, ni com ho fem. No estem per aventures psicotròpiques...



Detall de l'Herba Queixalera, collida avui mateix...


En aquesta altra foto, s'aprecien molt bé els pèls que la fan tant vellutada.

La Carlina (Carlina acaulis) és una altra planta, parenta dels cards i a l'igual que aquests darrers, igualment espinosa. Creix als Pirineus i en zones de muntanya, sobretot en pastures i prats. A casa nostra en trobem als prats culminals de l'Albera. Tot i que també té propietats medicinals, no és aquesta la raó per la qual us en parlaré. En aquest cas, l'ús que li hem donat tradicionalment ha estat un altre de ben diferent...




A casa, des de sempre, quan a l'estiu pujàvem a fer la costellada a Puig Neulós, abans de tornar cap a Cantallops, fèiem un volt pels prats i collíem la Carlina, que més tard clavàvem amb un clau al portal del celler. A part del seu discutible valor ornamental i com que li costa molt d'assecar-se, podia estar molt de temps -tot i morta- obrint-se o tancant-se segons canviava el temps, de manera que actuava com una mena de baròmetre totalment natural i hom s'hi fixava per intentar preveure els canvis meteorològics.

He llegit però, que en alguns indrets de Navarra i del País Basc, la clavaven als portals dels caseríos per espantar els mals esperits. Segons diu la llegenda, si un mal esperit volia entrar a la nit en una casa, s'aturava a l'entrada a comptar els innombrables pèls de la flor de la Carlina, que allà en diuen Eguzkilore (flor del sol), i com que en tenen tantíssims se'ls feia de dia sense haver acabat de comptar-los.

Enguany n'he baixada una de Puig Neulós i l'he clavada al portal de casa, segurament perquè em resisteixo a acceptar aquella màxima que diu que "som el que hem perdut"...