Trist aniversari

El 19 de Juliol de 1986, avui fa 25 anys, Cantallops i per extensió bona part de l'Albera, patia un incendi de dimensions descomunals. La suma d'un alt risc, amb una gran quantitat de biomassa al bosc -també en part causada per la gran nevada de l'hivern anterior- més unes altes temperatures sumades a una tramuntana fortíssima, foren la combinació idònia perquè succeís la catàstrofe. Amb un balanç de quatre bombers morts i molts milers d'hectàrees calcinades, deixà un record inesborrable en tots els qui ho vam viure a primera línia, que esdevinguerem sense voler-ho, espectadors impotents. La coincidència per aquelles dates d'un altre incendi a la muntanya de Montserrat relegà el nostre cas a un segon pla en els mitjans de comunicació. Ja se sap, ciutadans de segona fins i tot en les desgràcies.

Avui han passat vint-i-cinc anys i probablement s'ha avançat molt en quant a tècnica i mitjans per a l'extinció, però el bosc continua tant o més brut que llavors i tot el país és un gran encenall de cap a cap. Els qui ho varem viure, encara ara a l'istiu quan el bosc és sec, fa calor i bufa la tramuntana, no podem evitar un cert nerviosisme...

Sembrant garrofers (Ceratonia siliqua)

Aprofitant un viatge per l'interior de Tarragona i al sortir del poble de Rasquera (Ribera d'Ebre) vaig arreplegar un grapat de garrofes d'un dels allà omnipresents garrofers , amb la intenció de sembrar-ne la grana en arribar a casa. Al cap de pocs dies m'arribaren més garrofes, però en aquest cas insulars: recol.lectades a Santa Eulària des Riu (Eivissa).

Les granes tenen una pellofa molt dura que dificulta bastant la germinació, per la qual cosa les vaig tenir en remull 48 hores abans de sembrar-les, per facilitar una mica les coses. Entre unes i altres en vaig sembrar poc més d'un centenar. Abans d'un mes ja n'havien nascut més de la meitat i passat aquest temps, les que no ho hagin fet, quedaran en estat latent i germinaran l'any vinent.

Després d'haver nascut, alguns dels petits garrofers no han sobreviscut, i passades algunes setmanes més perquè estessin més acampats, els he trasplantat a uns tetrabriks -per allò del reciclatge- que serviran de testos abans de plantar-los definitivament.

De moment en sobreviuen una cinquantena i sembla que creixen sans i forts. Tot i ser molt de secà, procuro que no tinguin massa hores de sol.

No tinc massa clar el tema dels exemplars mascles, femelles, etc. ni si tots produïran garrofes o no...

Mirarem de plantar-ne en diversos llocs de la plana de Cantallops, ja que a dia d'avui no en queda cap. Antigament n'hi havia hagut molts en horts, camps i vinyes, i se n'aprofitaven les garrofes per alimentar al bestiar.

I l'any que ve, per Sant Josep que és quan toca, sembrarem xiprers del país, dels bons, que segur que resisteixen millor el fong que tant n'ataca les varietats i híbrids ornamentals.

Anecdotari local (2)

El "Xato" era l'agutzil de Cantallops, i quan exercia, portava una gorra de plat en la qual hi havia dues lletres brodades: A. M. (que volien dir Agutzil Municipal), però ell, per contra, assegurava que aquelles dues sigles significaven "Anterra Morts", que era una de les moltes funcions que havia de portar a terme

Anecdotari local (1)

Fa molt de temps a la veïna localitat de Sant Martí d'Albera, una forta pedregada va malmetre tot el que havien conreat els veïns als seus horts. El mossèn, a la missa del diumenge següent a la catàstrofe i durant la seva homilia, els va dir: "Estimats germans, a partir d'ara caldrà que planteu naps i trumfes, que si el bon Déu us les vol tornar a prendre, caldrà que hi clavi les ungles..."

El Coipú ja és a l'Albera

Avui mateix, el company Roger Vila m'avisava de la presència d'un exemplar mort de Coipú (Myocastor coipus) a la riera de Torrelles, a dins mateix del nucli urbà de Cantallops. M'hi he arribat per fer-li alguna foto i poder-ho documentar. Mai abans a l'Albera havíem vist una bestiola d'aquestes, ni viva ni morta...

El Coipú és un mamífer rosegador d'hàbits aquàtics originari de Sud-Amèrica que pot arribar a fer deu quilos de pes. A primer cop d'ull sembla una ratassa enorme, amb uns incisius molt desenvolupats. Molt apreciat en la indústria pelletera, alguns animals escapats d'instal.lacions dedicades a aquesta activitat han acabat formant poblacions viables. Així, està plenament establert al País Basc, Navarra i d'altres punts de la geografia ibèrica. A Catalunya, n'hi ha a la Vall d'Aran, al Montseny, al riu Tordera i en algun altre punt. De la banda francesa n'hi ha a la Camarga i també arriba ja al riu Tec (Joan Budó com. pers.) Desconec si a l'Empordà hi ha cites prèvies a aquesta, diria que no, la qual cosa em fa pensar en un probable origen francès d'aquest exemplar.

En qualsevol cas, aquest és un exemple més de les moltes formes que poden tenir els atacs que rep la natura constantment, aquesta vegada en forma d'un animal que apareix a milers de quilòmetres d'on hauria de ser. Les conseqüències que la seva presència pot comportar per als nostres ecosistemes fluvials són totalment imprevisibles.

Terra d'ocells

Us presento un vídeo el.laborat per uns companys ornitòlegs, amb unes imatges de la natura i dels ocells de la nostra comarca impagables. El tema, també escrit i composat especialment per a l'ocasió és igualment impressionant. Al final hi sortim "alguns de nosaltres". Espero que el disfruteu tant com jo...

Terra d'ocells from Daniel Roca on Vimeo.

Les altres limícoles

Amb les darreres i abundants pluges, el Llobregat (d'Empordà, és clar) baixa amb força aiga. Per això i perquè també comença ja a haver-hi molt moviment d'ocells migrants, fa uns dies m'hi vaig acostar. Tota vora de l'aiga hi corrien amunt i avall alguns exemplars de Corriol gros (Charadrius hiaticula) que em varen distreure una bona estona. Aquests limícoles, observats en llocs diferents dels habituals i en menor nombre, semblen més autèntics, més reals, més anònims i menys "mediàtics" que alguns altres. Com els dels Aiguamolls, per exemple, que a vegades sembla que estiguin en un aparador, simples objectes d'exposició.

Qui sap si només hi eren aquell matí o si hi romandran alguns dies més, recuperant forces enmig del seu llarg viatge, aprofitant aquesta primavera que tot just encetem i que a priori sembla que promet abundància de recursos. N'he fet un més que modest esbòs a llapis i hi he afegit un xic de color.

Flora i fauna de l'Albera: La Guia

El proper dijous dia 10 de març a 2/4 de 8 del vespre, al Centre d'Informació i Interpretació dels Espais Protegits de l'Albera (C/ Major 2, Can Laporta. La Jonquera), tindrà lloc l'acte de presentació del llibre : Guia il.lustrada de la flora i fauna de l'Albera. Els dibuixos d'aquesta guia són d'en Toni LLobet i els textes d'en Joan Budó i Jenar Fèlix.
Es tracta de la primera guia de l'Albera amb 671 espècies il.lustrades de la flora i fauna, amb textes descriptius breus i icones que sintetitzen dades d'hàbitat, època de floració, abundància etc. Les pàgines inicials, dedicades als principals ambients naturals, permeten conèixer la seva flora i fauna, com buscar-la i on trobar-la.

Un petit llibret de butxaca de gran utilitat i polivalència, tant per als no iniciats com per als usuaris més "avançats",que es convertirà en una compra ineludible per a qualsevol que tresqui per l'Albera

Etnobotànica d'estar per casa: la Carlina i l'Herba Queixalera

L'Herba Queixalera (Hyoscyamus niger)és una planta de la família de les solanàcies que es fa pels marges dels camins i en zones pedregoses, prop de parets i en terres remogudes, runes, etc. Té fulles vellutades, petites flors grogues i és més aviat viscosa al tacte. Al nostre país,la terra baixa mediterrània, és prou comuna. Conté alguns alcaloides força potents com a sedants del sistema nerviós que la fan bastant perillosa i tòxica, i es desaconsella el seu ús sobretot als profans en la matèria. Com el seu nom comú fa pressuposar s'emprava per alleujar els mals de queixal. Com que darrerament n'he patit força, ha sortit la conversa a casa i hem acabat parlant d'aquesta interessant planta i de com l'utilitzaven tot inhalant els vapors de les granes infusionades i prèviament passades pel caliu de la llar de foc. Però, com ja us he dit, val més no provar-ho si no sabem el que fem, ni com ho fem. No estem per aventures psicotròpiques...

Detall de l'Herba Queixalera, collida avui mateix...

En aquesta altra foto, s'aprecien molt bé els pèls que la fan tant vellutada.

La Carlina (Carlina acaulis) és una altra planta, parenta dels cards i a l'igual que aquests darrers, igualment espinosa. Creix als Pirineus i en zones de muntanya, sobretot en pastures i prats. A casa nostra en trobem als prats culminals de l'Albera. Tot i que també té propietats medicinals, no és aquesta la raó per la qual us en parlaré. En aquest cas, l'ús que li hem donat tradicionalment ha estat un altre de ben diferent...

A casa, des de sempre, quan a l'estiu pujàvem a fer la costellada a Puig Neulós, abans de tornar cap a Cantallops, fèiem un volt pels prats i collíem la Carlina, que més tard clavàvem amb un clau al portal del celler. A part del seu discutible valor ornamental i com que li costa molt d'assecar-se, podia estar molt de temps -tot i morta- obrint-se o tancant-se segons canviava el temps, de manera que actuava com una mena de baròmetre totalment natural i hom s'hi fixava per intentar preveure els canvis meteorològics.

He llegit però, que en alguns indrets de Navarra i del País Basc, la clavaven als portals dels caseríos per espantar els mals esperits. Segons diu la llegenda, si un mal esperit volia entrar a la nit en una casa, s'aturava a l'entrada a comptar els innombrables pèls de la flor de la Carlina, que allà en diuen Eguzkilore (flor del sol), i com que en tenen tantíssims se'ls feia de dia sense haver acabat de comptar-los.

Enguany n'he baixada una de Puig Neulós i l'he clavada al portal de casa, segurament perquè em resisteixo a acceptar aquella màxima que diu que "som el que hem perdut"...

Cerambix cerdo

Sota el nom científic de Cerambix cerdo, s'hi amaga un escarabatàs popularment conegut com a Banyarriquer, tot i que també n'he sentit a dir Banyaricard i que també n'he sentit anomenar d'aquesta mateixa manera a d'altres espècies d'escarabats grans de la nostra zona. Es tracta d'un coleòpter enorme, de fet dels mes grans d'Europa, de la família dels cerambícids. És gairebé totalment negre i té unes antenes que a vegades, i sobretot en els mascles, són tant o més llargues que la resta del cos. La femella pon els ous sobretot en arbres vells del gènere Quercus, d'aqui a que sigui una espècie clarament mediterrània i prou abundant al nostre país. Les larves excaven galeries a la fusta i triguen entre 2 i 4 anys a completar el seu cicle i "eclosionar" i tornar a sortir a la llum, ja en forma d'escarabats adults. Tot i que aqui son abundants, al nord d'Europa són més escassos i s'han extingit d'algunes àrees, essent legalment protegits per l'Annex II del Conveni de Berna i pels Annexos II i IV de la Directiva d'Hàbitats.

Fotografia de Petr Mückstein.

Són uns escarabats realment espectaculars pel seu tamany. Aquí una foto d'un exemplar en mà, i us asseguro que la meva mà no és pas petita, precisament...