EL FORAT GATINER

Un paisatge que alimenta

2011-12-17T16:02:00.004+01:00

Untitled from Agroterritori IAEDEN on Vimeo.

Us presento el vídeo explicatiu del projecte de custòdia agrària a Menorca i l'Alt Empordà que treballen conjuntament GOB Menorca i IAEDEN sota el lema UN PAISATGE QUE ALIMENTA

Riera de Torrelles: més espècies invasores

2011-11-14T11:16:00.007+01:00

El passat 30 d'Octubre, la companya Elena Reynalt va poder observar i fins i tot fotografiar un exemplar de Visó americà (Neovison vison) a la bassa de la Font de la Mel, a la riera de Torrelles, a dins mateix del nucli urbà de Cantallops. Una prova més de la cada vegada més habitual presència a la zona d'espècies forànies. Casualment, la fotografia va ser presa al mateix lloc a on fa uns mesos jo mateix fotografiava un exemplar mort de Coipú (Myocastor coipus).

El fet ha estat posat en coneixement del cos d'Agents Rurals de Catalunya, però desconec si encara avui en dia es practiquen els trampeigs que temps enrera s'havien dut a terme per provar d'erradicar aquest petit mustèlid, que causa uns efectes devastadors sobre l'altra fauna dels nostres medis aqüàtics.

Fotografies d'Elena Reynalt

Cantallops a la Universitat de Harvard

2011-09-02T23:48:00.005+02:00

El cuiner Carles Tejedor, del restaurant Via Beneto de Barcelona va fer una ponència a la prestigiosa Universitat de Harvard. Aquesta ponència anava acompanyada d'un vídeo-presentació a on es mostraven algunes de les excel.lències de la nostra cuina i en especial de l'oli d'oliva. D'entre les diferents localitzacions de l'enregistrament, en volem destacar la de la Masia Serra de Cantallops, que apareix als 2:40 min. aproximadament. Extret del web de Masia Serra

Olive oil & Viscosity from Julio Estrela on Vimeo.

A collir bateig!!!

2011-08-29T11:46:00.008+02:00

Fins no fa pas massa anys, a molts llocs del nostre entorn, després de batejar una criatura es tirava bateig. Consistia en llençar des del balcó o eixida de la casa on batejaven tota mena de caramels i llaminadures, joguines senzilles, baldufes, calderilla, etc. que la mainada des de baix el carrer, s'afanyaven a collir. Era una manera com una altra de compartir l'alegria d'aquell dia amb tots els petits del poble, tot i que se n'hi solien afegir de grans. Els encarregats de tirar bateig eren els padrins de la criatura i els més menuts estàvem molt al tanto de quan i a on hi havia un baptisme per anar-hi a collir bateig. És una tradició que, com totes, es mantingué viva als pobles fins no fa massa. De fet, a Cantallops, tot i que potser sigui l'última vegada que ho veiem, encara dissabte passat vàrem tirar bateig...

Pomes de relleno: un plaer per als sentits

2011-08-22T10:12:00.008+02:00

Imagineu-vos unes postres fetes amb una combinació d'una varietat molt concreta de pomes fetes al forn i carn dolça. I amb una salseta deliciosa feta amb xocolata, canyella, llimona, anissos, pinyons, etc., fent que tot el procés de cuinat comporti un bon grapat d'hores de feina. Que se serveixen tèbies i acompanyades d'unes galetes. Que són molt nostres i que segons a on, són imprescindibles a taula en dies de festa major. Que provenen d'una recepta que ha passat de generació en generació, i ja en van unes quantes, amb tot el bagatge cultural i el savoir faire que això suposa. El resultat és absolutament insuperable...

Gràcies Juanita!!!

Una de Formigues lleó

2011-08-16T14:37:00.002+02:00

Les formigues lleó són uns insectes de l'ordre dels neuròpters que cal no confondre amb les libèl.lules, ja que no hi tenen res a veure. Són depredadors d'altres artròpodes, per la qual cosa a vegades s'han utilitzat per al control de plagues. La que he trobat morta i fotografiat, havent consultat l'esplèndid web biodiversidad virtual, diria que és l'espècie Distoleon tetragrammicus, una de les més grosses.

Noves velles pardaleres

2011-08-15T22:11:00.007+02:00

L'altre dia, i en el decurs d'una visita guiada pel casc antic de Cantallops, l'amiga Anna Rodés em va fer veure unes velles pardaleres que no sabia en una de les cases del poble. Les pardaleres en qüestió estan orientades al sud, com gairebé totes les que conec, són d'olla encastada i es conserven prou bé. Les trobareu al final del carrer Orient, a l'última casa, semi-derruïda, ja a tocar de la Costa d'en Tonja. Estaria molt bé que si mai es restaurés aquesta vivenda, els seus propietaris tinguéssin prou sensibilitat com per conservar aquestes singulars i tradicionals olles de terrissa, destinades originalment a facilitar la nidificació dels pardals.

Més informació sobre les pardaleres clicant aqui

Trist aniversari

2011-07-19T09:58:00.005+02:00

El 19 de Juliol de 1986, avui fa 25 anys, Cantallops i per extensió bona part de l'Albera, patia un incendi de dimensions descomunals. La suma d'un alt risc, amb una gran quantitat de biomassa al bosc -també en part causada per la gran nevada de l'hivern anterior- més unes altes temperatures sumades a una tramuntana fortíssima, foren la combinació idònia perquè succeís la catàstrofe. Amb un balanç de quatre bombers morts i molts milers d'hectàrees calcinades, deixà un record inesborrable en tots els qui ho vam viure a primera línia, que esdevinguerem sense voler-ho, espectadors impotents. La coincidència per aquelles dates d'un altre incendi a la muntanya de Montserrat relegà el nostre cas a un segon pla en els mitjans de comunicació. Ja se sap, ciutadans de segona fins i tot en les desgràcies.

Avui han passat vint-i-cinc anys i probablement s'ha avançat molt en quant a tècnica i mitjans per a l'extinció, però el bosc continua tant o més brut que llavors i tot el país és un gran encenall de cap a cap. Els qui ho varem viure, encara ara a l'istiu quan el bosc és sec, fa calor i bufa la tramuntana, no podem evitar un cert nerviosisme...

Sembrant garrofers (Ceratonia siliqua)

2011-07-18T22:26:00.008+02:00

Aprofitant un viatge per l'interior de Tarragona i al sortir del poble de Rasquera (Ribera d'Ebre) vaig arreplegar un grapat de garrofes d'un dels allà omnipresents garrofers , amb la intenció de sembrar-ne la grana en arribar a casa. Al cap de pocs dies m'arribaren més garrofes, però en aquest cas insulars: recol.lectades a Santa Eulària des Riu (Eivissa).

Les granes tenen una pellofa molt dura que dificulta bastant la germinació, per la qual cosa les vaig tenir en remull 48 hores abans de sembrar-les, per facilitar una mica les coses. Entre unes i altres en vaig sembrar poc més d'un centenar. Abans d'un mes ja n'havien nascut més de la meitat i passat aquest temps, les que no ho hagin fet, quedaran en estat latent i germinaran l'any vinent.

Després d'haver nascut, alguns dels petits garrofers no han sobreviscut, i passades algunes setmanes més perquè estessin més acampats, els he trasplantat a uns tetrabriks -per allò del reciclatge- que serviran de testos abans de plantar-los definitivament.

De moment en sobreviuen una cinquantena i sembla que creixen sans i forts. Tot i ser molt de secà, procuro que no tinguin massa hores de sol.

No tinc massa clar el tema dels exemplars mascles, femelles, etc. ni si tots produïran garrofes o no...

Mirarem de plantar-ne en diversos llocs de la plana de Cantallops, ja que a dia d'avui no en queda cap. Antigament n'hi havia hagut molts en horts, camps i vinyes, i se n'aprofitaven les garrofes per alimentar al bestiar.

I l'any que ve, per Sant Josep que és quan toca, sembrarem xiprers del país, dels bons, que segur que resisteixen millor el fong que tant n'ataca les varietats i híbrids ornamentals.

Anecdotari local (2)

2011-07-04T10:58:00.003+02:00

El "Xato" era l'agutzil de Cantallops, i quan exercia, portava una gorra de plat en la qual hi havia dues lletres brodades: A. M. (que volien dir Agutzil Municipal), però ell, per contra, assegurava que aquelles dues sigles significaven "Anterra Morts", que era una de les moltes funcions que havia de portar a terme

Anecdotari local (1)

2011-06-28T11:30:00.004+02:00

Fa molt de temps a la veïna localitat de Sant Martí d'Albera, una forta pedregada va malmetre tot el que havien conreat els veïns als seus horts. El mossèn, a la missa del diumenge següent a la catàstrofe i durant la seva homilia, els va dir: "Estimats germans, a partir d'ara caldrà que planteu naps i trumfes, que si el bon Déu us les vol tornar a prendre, caldrà que hi clavi les ungles..."

El Coipú ja és a l'Albera

2011-06-14T23:04:00.007+02:00

Avui mateix, el company Roger Vila m'avisava de la presència d'un exemplar mort de Coipú (Myocastor coipus) a la riera de Torrelles, a dins mateix del nucli urbà de Cantallops. M'hi he arribat per fer-li alguna foto i poder-ho documentar. Mai abans a l'Albera havíem vist una bestiola d'aquestes, ni viva ni morta...

El Coipú és un mamífer rosegador d'hàbits aquàtics originari de Sud-Amèrica que pot arribar a fer deu quilos de pes. A primer cop d'ull sembla una ratassa enorme, amb uns incisius molt desenvolupats. Molt apreciat en la indústria pelletera, alguns animals escapats d'instal.lacions dedicades a aquesta activitat han acabat formant poblacions viables. Així, està plenament establert al País Basc, Navarra i d'altres punts de la geografia ibèrica. A Catalunya, n'hi ha a la Vall d'Aran, al Montseny, al riu Tordera i en algun altre punt. De la banda francesa n'hi ha a la Camarga i també arriba ja al riu Tec (Joan Budó com. pers.) Desconec si a l'Empordà hi ha cites prèvies a aquesta, diria que no, la qual cosa em fa pensar en un probable origen francès d'aquest exemplar.

En qualsevol cas, aquest és un exemple més de les moltes formes que poden tenir els atacs que rep la natura constantment, aquesta vegada en forma d'un animal que apareix a milers de quilòmetres d'on hauria de ser. Les conseqüències que la seva presència pot comportar per als nostres ecosistemes fluvials són totalment imprevisibles.

Terra d'ocells

2011-06-12T22:17:00.003+02:00

Us presento un vídeo el.laborat per uns companys ornitòlegs, amb unes imatges de la natura i dels ocells de la nostra comarca impagables. El tema, també escrit i composat especialment per a l'ocasió és igualment impressionant. Al final hi sortim "alguns de nosaltres". Espero que el disfruteu tant com jo...

Terra d'ocells from Daniel Roca on Vimeo.

Les altres limícoles

2011-03-21T22:30:00.007+01:00

Amb les darreres i abundants pluges, el Llobregat (d'Empordà, és clar) baixa amb força aiga. Per això i perquè també comença ja a haver-hi molt moviment d'ocells migrants, fa uns dies m'hi vaig acostar. Tota vora de l'aiga hi corrien amunt i avall alguns exemplars de Corriol gros (Charadrius hiaticula) que em varen distreure una bona estona. Aquests limícoles, observats en llocs diferents dels habituals i en menor nombre, semblen més autèntics, més reals, més anònims i menys "mediàtics" que alguns altres. Com els dels Aiguamolls, per exemple, que a vegades sembla que estiguin en un aparador, simples objectes d'exposició.

Qui sap si només hi eren aquell matí o si hi romandran alguns dies més, recuperant forces enmig del seu llarg viatge, aprofitant aquesta primavera que tot just encetem i que a priori sembla que promet abundància de recursos. N'he fet un més que modest esbòs a llapis i hi he afegit un xic de color.

Flora i fauna de l'Albera: La Guia

2011-03-04T16:34:00.006+01:00

El proper dijous dia 10 de març a 2/4 de 8 del vespre, al Centre d'Informació i Interpretació dels Espais Protegits de l'Albera (C/ Major 2, Can Laporta. La Jonquera), tindrà lloc l'acte de presentació del llibre : Guia il.lustrada de la flora i fauna de l'Albera. Els dibuixos d'aquesta guia són d'en Toni LLobet i els textes d'en Joan Budó i Jenar Fèlix.
Es tracta de la primera guia de l'Albera amb 671 espècies il.lustrades de la flora i fauna, amb textes descriptius breus i icones que sintetitzen dades d'hàbitat, època de floració, abundància etc. Les pàgines inicials, dedicades als principals ambients naturals, permeten conèixer la seva flora i fauna, com buscar-la i on trobar-la.

Un petit llibret de butxaca de gran utilitat i polivalència, tant per als no iniciats com per als usuaris més "avançats",que es convertirà en una compra ineludible per a qualsevol que tresqui per l'Albera

Etnobotànica d'estar per casa: la Carlina i l'Herba Queixalera

2010-10-24T21:37:00.005+02:00

L'Herba Queixalera (Hyoscyamus niger)és una planta de la família de les solanàcies que es fa pels marges dels camins i en zones pedregoses, prop de parets i en terres remogudes, runes, etc. Té fulles vellutades, petites flors grogues i és més aviat viscosa al tacte. Al nostre país,la terra baixa mediterrània, és prou comuna. Conté alguns alcaloides força potents com a sedants del sistema nerviós que la fan bastant perillosa i tòxica, i es desaconsella el seu ús sobretot als profans en la matèria. Com el seu nom comú fa pressuposar s'emprava per alleujar els mals de queixal. Com que darrerament n'he patit força, ha sortit la conversa a casa i hem acabat parlant d'aquesta interessant planta i de com l'utilitzaven tot inhalant els vapors de les granes infusionades i prèviament passades pel caliu de la llar de foc. Però, com ja us he dit, val més no provar-ho si no sabem el que fem, ni com ho fem. No estem per aventures psicotròpiques...

Detall de l'Herba Queixalera, collida avui mateix...

En aquesta altra foto, s'aprecien molt bé els pèls que la fan tant vellutada.

La Carlina (Carlina acaulis) és una altra planta, parenta dels cards i a l'igual que aquests darrers, igualment espinosa. Creix als Pirineus i en zones de muntanya, sobretot en pastures i prats. A casa nostra en trobem als prats culminals de l'Albera. Tot i que també té propietats medicinals, no és aquesta la raó per la qual us en parlaré. En aquest cas, l'ús que li hem donat tradicionalment ha estat un altre de ben diferent...

A casa, des de sempre, quan a l'estiu pujàvem a fer la costellada a Puig Neulós, abans de tornar cap a Cantallops, fèiem un volt pels prats i collíem la Carlina, que més tard clavàvem amb un clau al portal del celler. A part del seu discutible valor ornamental i com que li costa molt d'assecar-se, podia estar molt de temps -tot i morta- obrint-se o tancant-se segons canviava el temps, de manera que actuava com una mena de baròmetre totalment natural i hom s'hi fixava per intentar preveure els canvis meteorològics.

He llegit però, que en alguns indrets de Navarra i del País Basc, la clavaven als portals dels caseríos per espantar els mals esperits. Segons diu la llegenda, si un mal esperit volia entrar a la nit en una casa, s'aturava a l'entrada a comptar els innombrables pèls de la flor de la Carlina, que allà en diuen Eguzkilore (flor del sol), i com que en tenen tantíssims se'ls feia de dia sense haver acabat de comptar-los.

Enguany n'he baixada una de Puig Neulós i l'he clavada al portal de casa, segurament perquè em resisteixo a acceptar aquella màxima que diu que "som el que hem perdut"...

Cerambix cerdo

2010-08-05T22:40:00.005+02:00

Sota el nom científic de Cerambix cerdo, s'hi amaga un escarabatàs popularment conegut com a Banyarriquer, tot i que també n'he sentit a dir Banyaricard i que també n'he sentit anomenar d'aquesta mateixa manera a d'altres espècies d'escarabats grans de la nostra zona. Es tracta d'un coleòpter enorme, de fet dels mes grans d'Europa, de la família dels cerambícids. És gairebé totalment negre i té unes antenes que a vegades, i sobretot en els mascles, són tant o més llargues que la resta del cos. La femella pon els ous sobretot en arbres vells del gènere Quercus, d'aqui a que sigui una espècie clarament mediterrània i prou abundant al nostre país. Les larves excaven galeries a la fusta i triguen entre 2 i 4 anys a completar el seu cicle i "eclosionar" i tornar a sortir a la llum, ja en forma d'escarabats adults. Tot i que aqui son abundants, al nord d'Europa són més escassos i s'han extingit d'algunes àrees, essent legalment protegits per l'Annex II del Conveni de Berna i pels Annexos II i IV de la Directiva d'Hàbitats.

Fotografia de Petr Mückstein.

Són uns escarabats realment espectaculars pel seu tamany. Aquí una foto d'un exemplar en mà, i us asseguro que la meva mà no és pas petita, precisament...

Industria eòlica versus fauna

2010-02-26T21:23:00.004+01:00

Amb aquesta contundència és com actuen els "parcs" eòlics -maleïda paraula- amb la nostra fauna. És aquesta l'energia neta que ens volen vendre? neta de què? Un debat d'actualitat per enèsima vegada al meu país, i per enèsima vegada hi plantarem cara. No passaran!!!
Absteniu-vos de veure les imatges si sou sensibles...

Fredorades

2010-01-16T22:13:00.009+01:00

Amb les darreres fredorades, la neu, la tramuntana glaçada i els termòmetres marcant temperatures baixíssimes, ve de gust recordar l'istiu i el bon temps amb espècies estivals com ara el Cames llargues (Himantopus himantopus).

Cames llargues. Llapis sobre paper.

En memòria de Jordi Sabater Pi

2009-08-06T15:50:00.006+02:00

Ahir dimecres, Jordi Sabater Pi va morir a casa seva a Barcelona. Eminent etòleg, antropòleg, naturalista, de formació autodidacta, va treballar bona part de la seva vida al continent africà. Tot i el seu extens i valuosíssim llegat, probablement -i malauradament- passarà a la història sobretot perquè fou el descobridor i el responsable de portar cap a Barcelona el famós goril.la albí Floquet de neu. El seu llegat fou cedit a l'Universitat de Barcelona de la qual n'era catedràtic emèrit, i consta de revistes, llibres, documentació, correu personal, a més d'una impressionant col.lecció d'apunts del natural, dibuixos i aquarel.les. Podeu accedir al Centre de Documentació de la Col.lecció Sabater Pi, aqui: http://www.pcb.ub.es/homepcb/live/es/p1451.asp

Us en recomano especialment l'apartat de dibuix naturalista, a on tindreu accés a moltes d'aquestes il.lustracions, als quaderns de camp dels seus viatges per terres africanes, etc.

No se m'acut una millor manera d'homenatjar-lo que disfrutant del seu art.

Jordi Sabater Pi, en una imatge recent. Foto: Diario El País

Noves dades de cria d'Arpella Vulgar i d'Esparver Cendrós a l'Albera

2009-07-26T22:38:00.007+02:00

Ja feia anys que s'observaven exemplars tant d'Arpella Vulgar (Circus aeruginosus) com d'Esparver Cendrós (Circus pygargus) a la zona de l'Albera en dates que podrien ser perfectament de cria. Però no s'havia passat mai d'aqui, mai se n'havia pogut treure l'entrellat i no es podia anar més enllà del simple recull de dades en època de nidificació. Enguany però, hem estat de sort i hem pogut comprovar la nidificació segura d'ambdues espècies. En el cas de l'Arpella feia més temporades que se l'observava i estàvem ja des de feia temps en el que es considera "cria probable", però fins a enguany no s'havien pogut arribar a observar els polls volanders. D'altra banda, l'Esparver Cendrós només havia estat observat en dates adients un parell de temporades anteriors. Uns quants anys enrera una parella havia criat a prop, però no ho podem incloure dins del que seria l'àrea geogràfica que ens ocupa. Finalment, han estat una parella de cada espècie les que han criat amb èxit a l'Albera. A continuació es relacionen una sèrie d'observacions amb les dates en què varen tenir lloc:

Arpella Vulgar (Circus aeruginosus):

S'observa ja des de mitjans de primavera una parella sobrevolant vàries zones amb hàbitat adient. En algunes ocasions se'ls veu entrar o sortir de dins de la vegetació, però en diferents punts i prou allunyats entre sí...

Finalment el 13/07 s'observa la femella alimentant un dels polls ja volanders.

El 16/07 es pot comprovar que són almenys 2 els polls que ja volen.

Després d'uns dies deixen d'observar-se a la zona, éssent l'última observació del 17/07.

Esparver Cendrós (Circus pygargus):

A mitjans de Juny s'observa un mascle adult caçant en una zona de cereals en dues ocasions.

El 22/06 s'observen un mascle i una femella volant junts en una zona amb hàbitat adient per a l'espècie. S'avisa el company Ramon Fortià, que en duu a terme un seguiment a l'Empordà.

El 23/06 es visita la zona amb en Ramon i es tornen a observar els dos integrants de la parella.

El 25/06 es torna a la zona i es comprova que efectivament hi estan criant. Es donen totes les circumstàncies necessàries per poder-ho afirmar. No hi ha lloc per al dubte.

Després de repetides visites a l'indret en qüestió i sempre guardant una distància de seguretat, el dia 11/07 s'observa un poll ja volander, però probablement en siguin més.

Poll d'esparver cendrós. Llapis i aquarel.la sobre paper.

Foto de la femella reproductora d'Esparver Cendrós. Des de hide i amb moltes hores invertides. Foto: Ramon Fortià

"Guerra a las alimañas"

2009-07-08T09:02:00.005+02:00

Encara no sé com, perquè a casa mai hi ha hagut cap caçaire, un dia mentre remenava documentació antiga, em va caure a les mans un exemplar del "Boletín de la Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdán", concretament el "Numero Extraordinario de Mayo de 1959", a on a part de tractar temes que res tenen a veure amb l'activitat cinegètica com ara la programació de les Fires i festes de la Santa Creu de Figueres, també hi apareixen articles informatius o d'opinió respecte a la cacera. N'he extret un parell de "perles" que us transcric literalment a continuació i que il.lustren d'una manera aclaparadora com eren tractades abans les espècies d'ocells rapinyaires o de mamífers carnívors que actualment estan protegides per llei. Avui en dia, matar algun exemplar d'aquestes espècies pot comportar una forta sanció econòmica, retirada del permís de caça i en algun cas, fins i tot pot ser constitutïu de delicte. Com veureu, fa 50 anys, això no només no es sancionava sinó que es premiava econòmicament...

Afortunadament, les coses han canviat...

GUERRA A LAS ALIMAÑAS
Al iniciarse la temporada de caza 1956-1957, la Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdán, evidenciando un entusiasmo y una actividad dignas del mayor elogio, instituyó una campaña contra las alimañas, dotada con diversos premios en metálico destinados a recompensar a cuantos cazadores se dedicaran a la persecución y exterminio de las mismas.
La citada campaña cosntituyó un éxito sin precedentes, que hubiera dado mejores resultados si en lugar de haber contado solamente con los exiguos recursos de la Sociedad, aumentados en parte por las irrisorias cantidades puestas a su disposición por algunos Ayuntamientos después de extraerlas de los mezquinos presupuestos municipales asignados para ello, hubiera sido favorecida con la generosa e importante ayuda y cooperación de una Junta Provincial para el exterminio de los animales dañinos, tal como funciona en otras provincias españolas, por ejemplo la de Guadalajara, que el pasado año ha distribuido premios por valor de 50.000 pesetas.
Pero como actualmente no debemos fiar en ayudas ajenas y consideramos que de no ser nosotros los que afrontemos este problema que amenaza a la fauna de nuestros montes nadie lo haría, este año reanudaremos nuestros esfuerzos con la modestia que nos es característica, para emprender la campaña que iniciada en 1956-1957 no pudo realizarse en las siguientes temporadas por falta de medios y que evidenció el interés de nuestra Sociedad por hacer frente a la plaga nefasta de las alimañas.
En aquella campaña fueron repartidos premios por valor de 5.000 pesetas y se dieron muerte a 62 zorros, 6 gatos monteses, 3 gatos cimarrones, 3 jinetas, 9 aguilas, 15 milanos grandes, 10 milanos pequeños, 539 urracas, 53 arrendajos y 5 grandes-duques, sin contar con aquellos que no figuran en la estadística por haberlos presentado cuando la asignación prevista estaba agotada.
Para este año se dotará la campaña con la cantidad de 10.000 pesetas, distribuídas de la siguiente forma:
CARNICEROS MAMÍFEROS – Zorros, 50 ptas., crías de zorro, 20 ptas. cada una.
Gato montés, 20 ptas. Gato cimarrón, 20 ptas. Turón, 25 ptas. Jineta, 20 ptas. Comadreja, 20 ptas.
AVES DE RAPIÑA DIURNAS – Aguila, 50 ptas. Por cada ave de rapiña de tamaño igual o superior al milano, 15 ptas.
Por cada ave de rapiña de tamaño menor al milano, 10 ptas.
Urracas, 4 ptas. Arrendajos, 4 ptas.
AVES DE RAPIÑA NOCTURNAS – Gran-duque, 50 ptas.
Para dar facilidades a los no residentes en nuestra ciudad, las piezas podrán presentarse al cobro en las localidades donde exista Delegación de la Sociedad, o sea en La Junquera, Agullana, Llers, Cistella, Colera y Port-Bou.
En donde no exista Delegación deberán hacerlo en Figueras, local social en el Café del Progreso, los jueves de 3 a 5 de la tarde y los lunes de 7 a 8.
Será condición indispensable la presentación, por lo menos, del rabo u orejas de los mamíferos y la pieza entera en las rapaces, siendo suficiente las patas en las urracas y arrendajos.
Existe también gran interés en llegar a la creación de un cuerpo de cazadores alimañeros, los cuales actuarían con completa independencia y a los que se les extendería un título que les acreditaría como tales, instituyéndose premios y menciones honoríficas para los que se distinguieran por su labor y eficacia en esta tarea.
Para ello dirigimos un llamamiento a todos los cazadores de nuestra comarca, en la que sabemos existen muchos dedicados a esta especie de caza, tan útil y necesaria en todos sus aspectos, para que se inscriban con objeto de extenderles el citado título y para convocarles a una reunión en la cual cambiaríamos impresiones sobre el particular.
Preparémonos, pues, para iniciar este año esta eficaz campaña contra los animales dañinos, exponente claro de la utilidad de la asociación cuya finalidad no es, ni debe ser otra, que velar por los intereses de la caza, patrimonio común de todos los cazadores.

BUEN ALIMAÑERO
Por noticias recibidas de Pontós, se sabe que el cartero de aquella localidad, don Miguel Darder, efectuó recientemente un considerable exterminio de zorras valiéndose de un sistema muy ingenioso y personal.
Si añadimos que el mencionado cartero no es cazador pero sí muy aficionado a la destrucción de alimañas perjudiciales para la agricultura y la caza, se darán cuenta nuestros lectores que merece nuestra sincera felicitación y aplauso.

-Extret textualment de:
-Sociedad de Cazadores del Alto Ampurdán. Boletín informativo – Mayo 1959.

Una creença prou curiosa

2009-06-05T17:31:00.008+02:00

L'altre dia, en una conversa familiar, una coincidència féu recordar als més vells de casa una antiga creença que devien tenir en algun racó de la seva memòria. Com que ara les joves gallines de casa tot just comencen a pondre els primers ous, i al mateix temps la nostra petita Emma comença a millorar la seva pronunciació, a ampliar vocabulari i tot sigui dit, a xerrar pels colzes, la mare em suggerí de guardar algun d'aquests ous per incloure'l al menú de la petita. Com que no entenia el perquè de la proposta, la mare em va haver d'explicar que, antigament, hi havia la creença que els primers ous que ponien les gallines joves ajudaven a la mainada a millorar la seva parla i les seves dots comunicatives, a "parlar clar" en paraules textuals. Per aquest motiu, aquests ous primerencs sempre eren reservats per als petits de la casa. Afortunadament i en el nostre cas, l'Emma parla prou bé i no crec que li faci falta aquesta menja suposadament beneficiosa, però creieu-me si us dic que hi he pensat vàries vegades des que ho sé. I que potser li'n farem una bona truita, encara que només sigui per seguir alimentant la creença i la tradició...

Gallina i gall de raça empordanesa. Il.lustració extreta del web http://www.sv-katalanischer-huehnerrassen.de/ . És tracta d'una associació alemanya que es dedica a la cria de les races catalanes de gallines, increïble però cert...

Primavera: migració

2009-04-16T10:43:00.008+02:00

Dues vegades a l'any -primavera i tardor- milions d'ocells recorren molts quilòmetres, a vegades desenes de milers, superant deserts, muntanyes, oceans, tempestes i tot el que se'ls posi per davant per poder sobreviure. Més del 40% d'aquests ocells han disminuït dràsticament els efectius de les seves poblacions en les darreres dècades. Al darrera de tot això hi ha la deforestació, la sobrepesca, el canvi climàtic, l'intensificació de l'agricultura, la destrucció dels seus hàbitats, i una llarga llista de factors on gairebé sempre hi ha la mà de l'home. Per aquest motiu, Birdlife International ha engegat la campanya "Born to travel", adreçada a la preservació de les aus migratòries i els seus hàbitats. En trobareu més informació als següents enllaços:

http://www.birdlife.org/flyways/africa_eurasia/borntotravel/index.html

http://www.seo.org/sala_detalle.cfm?idSala=3359&CFID=40672864&CFTOKEN=43000745&jsessionid=aa305f7511b835723916

http://www.borntotravelcampaign.com/

Video de la campanya Born to Travel.

En aquestes dates, ens trobem literalment envaïts per una gran quantitat d'ocells migrants, ja siguin estols enormes d'algunes espècies rapinyaries o planadores o bé petits passeriformes de les més variades espècies. Això es fa encara més evident quan bufa la tramuntana varis dies consecutius. Llavors aquestes aus es sedimenten, és a dir, es van acumulant als nostres camps, boscos i estanys tot esperant que afluixi la tramuntana per poder creuar l'Albera i seguir les seves rutes migratòries nord enllà. Alguns d'aquests ocells només els podrem veure per aquestes dates i desapareixeran en qüestió de dies o fins i tot d'hores de la nostra contrada. Quedeu convidats doncs, a trescar per aquests defores per empapar-vos de primavera -que enguany és especialment espectacular gràcies a les abundants pluges- i a ésser testimonis del fabulós espectacle de la migració.

Mascle de Bitxac Rogenc (Saxicola rubetra). Un migrant típic a la nostra contrada per aquestes dates. Aquarel.la i llapis sobre paper.

Charles Darwin

2009-02-12T09:46:00.007+01:00

Avui fa dos-cents anys que va nèixer Charles Darwin a Shrewsbury, Anglaterra. Naturalista, biòleg, geòleg i escriptor, els descobriments del qual constituïrien les bases de la biologia com a ciència. La seva principal obra L'origen de les espècies significà una revolució a tots els nivells, provocant debats, enfrontaments i molta controvèrsia especialment entre la comunitat religiosa per atrevir-se a posar en dubte els orígens de l'home i insinuar el parentiu d'aquest amb altres espècies de primats. Fou també motiu d'escarni i caricaturitzat en algunes publicacions de l'època per aquesta mateixa raó. Hagueren de passar molts anys perquè els seus descobriments i les seves investigacions en diferents camps de les ciències naturals fossin reconeguts. El temps sempre posa les coses al seu lloc...

Pica-soques blau (Sitta europaea). Llapis i aquarel.la sobre paper.

El somni

2009-01-20T16:42:00.007+01:00

Tràiler del film documental de Christophe Farnanier sobre en Joan "Pipa", un dels darrers pastors transhumants del nostre país. La desaparició de la transhumància i, de retruc, de tota una filosofia i forma de vida és progrés o mort de la nostra civilització?

Les pardaleres

2009-01-04T23:36:00.003+01:00

Fins no fa pas massa anys enrera, l’alimentació de la gent no era, ni de bon tros, la més adequada i la nostra contrada no n’era pas una excepció. La dieta que seguien aquella gent, basada en el que produïen ja fos al camp o a l’hort tenia algunes mancances importants, com per exemple les proteïnes, ja que la carn era una de les coses que més escassejava. En aquesta situació, s’aprofitaven per a menjar algunes coses que llavors es consideraven perfectament aprofitables i que avui en dia serien impensables de portar a taula. Aquest és el cas dels pardals, ocells que tradicionalment han viscut en contacte amb l’home, en ambients humanitzats, tot niant a les cases, aprofitant forats a les parets o teules sosllevades. En l’actualitat a ningú se li acudiria menjar pardals, però en un passat no gaire llunyà constituïen una menja prou apreciada i en absolut despreciable.
A diferència d’altres espècies d’ocells que solien capturar-se amb les anomenades ballestes, els pardals generalment eren caçats amb un altre mètode: la pardalera.
Les pardaleres no eren res més que forats practicats a les parets de les cases amb l’objectiu de facilitar la nidificació dels pardals, no pas per romanticisme ni amb finalitats conservacionistes, sinó amb una finalitat purament nutricional. Aquests forats tenien accés des de dins de la vivenda i es controlava l’evolució dels polls, de manera que quan ja eren plomats i a punt de saltar del niu, sel’s atrapava per posteriorment menjar-se’ls, sovint fregits a la paella.
El diccionari Alcover-Moll els descriu com a “forat practicat a una paret, generalment sota el ràfec de la teulada i darrera el qual es posa una olla o altre recipient perquè els ocells hi facin niu i agafar aquest quan hi ha els ocellons”.
De pardaleres no només n’hi ha al nostre país, sinó que se’n troben arreu d’Europa i a molts altres llocs del món, podent ésser de moltes formes i maneres.
A la nostra contrada i concretament a Cantallops, encara se’n conserven un bon grapat a diversos punts de la població. Amb l’excusa de la redacció d’aquest article, hem fet un tomb per carrers i places i n’hem comptat almenys 180, que encara es mantenen en una quinzena de cases i pallers del poble. La gran majoria estan orientades al sud, protegides de la tramuntana, però també n’hem trobat alguna orientada a l’est, totes a una certa alçada i sovint aprop del voladís del teulat. Hem pogut saber que en d’altres llocs no massa llunyans, com ara el Pla de l’Estany, n’hi havia de moltes maneres diferents, però les que hem pogut trobar aquí correspondrien totes a un mateix tipus de pardalera, tot i que amb algunes variants. Només difereixen del material amb què estan construïts els forats: n’hem trobat amb l’entrada feta de pedra, també amb totxo, amb una teula o bé amb una olla o gerra ceràmica encastada dins de la paret, de manera que l’orifici del recipient sigui l’entrada al niu. També n’hem localitzat una de molt curiosa, que consisteix en un morter també encastat a la paret i que té un forat a la base que serveix d’entrada als ocells. En algun cas es poden observar autèntiques concentracions de pardaleres, com per exemple al carrer de les escoles, on trobem una quarentena de nius en una façana de menys de deu metres.

Detall d'una de les pardaleres, en aquest cas feta de totxo, del paller del pati del Rebullet, a Cantallops.

Detall d'algunes de les moltes pardaleres del paller de can Quim Daviu, a Cantallops. Fetes amb teula.

Detall d'algunes de les pardaleres del paller de l'era de la Castellona, a Cantallops. També fetes amb teula.

Detall de dues de les pardaleres de cal Xuxet, a Cantallops. En aquest cas, s'aprecia que una està feta amb totxo i l'altra amb una olla encastada a la paret.

És curiós veure com només s’han conservat als edificis que no han sofert modificacions al llarg dels anys, per la qual cosa podem intuïr que moltes altres cases que devien comptar amb aquests nius, s’han tapat o destruït en restaurar-se o arrebossar les façanes. Aquest és un fet que hem pogut comprovar personalment en alguna ocasió. Afortunadament, també hem constatat un cas a l’inversa, amb motiu de la rehabilitació d’una casa s’ha repicat una paret, quedant al descobert una antiga pardalera que en el seu dia es va tapar.
A països com el Regne Unit, on fa molts més anys que aqui que es duen a terme programes de seguiment de les poblacions d’aus, s’ha pogut constatar que els pardals han sofert una davallada espectacular en el seu nombre d’efectius. Així doncs, les pardaleres poden jugar un paper important en la conservació d’aquestes espècies, ja que la manca de llocs adients per a nidificar pot ser una de les causes, entre d’altres, de la regressió d’aquests ocells.
Les pardaleres són en definitiva un element que forma part de l’arquitectura tradicional, un recordatori d’èpoques passades més “magres” i un element popular molt curiós que val la pena conservar.

Bibliografia:
- Les pardaleres. Butlletí informatiu del Pla de l’Estany nº 44 – Juny 2004. Josep M. Massip.

Any nou...

2009-01-01T23:35:00.002+01:00

Avui encetem any nou amb les coses tal i com les varem deixar, si fa no fa, ahir. Poca cosa de nou. Això si, estreno bloc!!! un raconot que m'han deixat a la xarxa per compartir, amb qui ho vulgui, les coses que em preocupen o que em diverteixen. Sense massa pretensions i sense voler arribar a enlloc en concret, comença doncs aquesta experiència. Ja ho deia Josep Pla: any nou, vida la de sempre...