El somni

Tràiler del film documental de Christophe Farnanier sobre en Joan "Pipa", un dels darrers pastors transhumants del nostre país. La desaparició de la transhumància i, de retruc, de tota una filosofia i forma de vida és progrés o mort de la nostra civilització?

Les pardaleres

Fins no fa pas massa anys enrera, l’alimentació de la gent no era, ni de bon tros, la més adequada i la nostra contrada no n’era pas una excepció. La dieta que seguien aquella gent, basada en el que produïen ja fos al camp o a l’hort tenia algunes mancances importants, com per exemple les proteïnes, ja que la carn era una de les coses que més escassejava. En aquesta situació, s’aprofitaven per a menjar algunes coses que llavors es consideraven perfectament aprofitables i que avui en dia serien impensables de portar a taula. Aquest és el cas dels pardals, ocells que tradicionalment han viscut en contacte amb l’home, en ambients humanitzats, tot niant a les cases, aprofitant forats a les parets o teules sosllevades. En l’actualitat a ningú se li acudiria menjar pardals, però en un passat no gaire llunyà constituïen una menja prou apreciada i en absolut despreciable.
A diferència d’altres espècies d’ocells que solien capturar-se amb les anomenades ballestes, els pardals generalment eren caçats amb un altre mètode: la pardalera.
Les pardaleres no eren res més que forats practicats a les parets de les cases amb l’objectiu de facilitar la nidificació dels pardals, no pas per romanticisme ni amb finalitats conservacionistes, sinó amb una finalitat purament nutricional. Aquests forats tenien accés des de dins de la vivenda i es controlava l’evolució dels polls, de manera que quan ja eren plomats i a punt de saltar del niu, sel’s atrapava per posteriorment menjar-se’ls, sovint fregits a la paella.
El diccionari Alcover-Moll els descriu com a “forat practicat a una paret, generalment sota el ràfec de la teulada i darrera el qual es posa una olla o altre recipient perquè els ocells hi facin niu i agafar aquest quan hi ha els ocellons”.
De pardaleres no només n’hi ha al nostre país, sinó que se’n troben arreu d’Europa i a molts altres llocs del món, podent ésser de moltes formes i maneres.
A la nostra contrada i concretament a Cantallops, encara se’n conserven un bon grapat a diversos punts de la població. Amb l’excusa de la redacció d’aquest article, hem fet un tomb per carrers i places i n’hem comptat almenys 180, que encara es mantenen en una quinzena de cases i pallers del poble. La gran majoria estan orientades al sud, protegides de la tramuntana, però també n’hem trobat alguna orientada a l’est, totes a una certa alçada i sovint aprop del voladís del teulat. Hem pogut saber que en d’altres llocs no massa llunyans, com ara el Pla de l’Estany, n’hi havia de moltes maneres diferents, però les que hem pogut trobar aquí correspondrien totes a un mateix tipus de pardalera, tot i que amb algunes variants. Només difereixen del material amb què estan construïts els forats: n’hem trobat amb l’entrada feta de pedra, també amb totxo, amb una teula o bé amb una olla o gerra ceràmica encastada dins de la paret, de manera que l’orifici del recipient sigui l’entrada al niu. També n’hem localitzat una de molt curiosa, que consisteix en un morter també encastat a la paret i que té un forat a la base que serveix d’entrada als ocells. En algun cas es poden observar autèntiques concentracions de pardaleres, com per exemple al carrer de les escoles, on trobem una quarentena de nius en una façana de menys de deu metres.

Detall d'una de les pardaleres, en aquest cas feta de totxo, del paller del pati del Rebullet, a Cantallops.

Detall d'algunes de les moltes pardaleres del paller de can Quim Daviu, a Cantallops. Fetes amb teula.


Detall d'algunes de les pardaleres del paller de l'era de la Castellona, a Cantallops. També fetes amb teula.

Detall de dues de les pardaleres de cal Xuxet, a Cantallops. En aquest cas, s'aprecia que una està feta amb totxo i l'altra amb una olla encastada a la paret.


És curiós veure com només s’han conservat als edificis que no han sofert modificacions al llarg dels anys, per la qual cosa podem intuïr que moltes altres cases que devien comptar amb aquests nius, s’han tapat o destruït en restaurar-se o arrebossar les façanes. Aquest és un fet que hem pogut comprovar personalment en alguna ocasió. Afortunadament, també hem constatat un cas a l’inversa, amb motiu de la rehabilitació d’una casa s’ha repicat una paret, quedant al descobert una antiga pardalera que en el seu dia es va tapar.
A països com el Regne Unit, on fa molts més anys que aqui que es duen a terme programes de seguiment de les poblacions d’aus, s’ha pogut constatar que els pardals han sofert una davallada espectacular en el seu nombre d’efectius. Així doncs, les pardaleres poden jugar un paper important en la conservació d’aquestes espècies, ja que la manca de llocs adients per a nidificar pot ser una de les causes, entre d’altres, de la regressió d’aquests ocells.
Les pardaleres són en definitiva un element que forma part de l’arquitectura tradicional, un recordatori d’èpoques passades més “magres” i un element popular molt curiós que val la pena conservar.


Bibliografia:
- Les pardaleres. Butlletí informatiu del Pla de l’Estany nº 44 – Juny 2004. Josep M. Massip.

Any nou...

Avui encetem any nou amb les coses tal i com les varem deixar, si fa no fa, ahir. Poca cosa de nou. Això si, estreno bloc!!! un raconot que m'han deixat a la xarxa per compartir, amb qui ho vulgui, les coses que em preocupen o que em diverteixen. Sense massa pretensions i sense voler arribar a enlloc en concret, comença doncs aquesta experiència. Ja ho deia Josep Pla: any nou, vida la de sempre...